Salvador Espriu

Salvador Espriu

1913–1985 · vivió 71 años -- --

Salvador Espriu fue un poeta, dramaturgo y novelista español, figura central de la literatura catalana de posguerra. Su obra, profundamente arraigada en la identidad y la historia de Cataluña, se caracteriza por una reflexión sobre la condición humana, la memoria colectiva, la injusticia y la fragilidad de la existencia. Utilizando un lenguaje a menudo simbólico y evocador, Espriu abordó temas universales desde una perspectiva local, convirtiéndose en un referente moral y literario.

n. 1913-07-10, Santa Coloma de Farners, Espanhamorte_data = {{nowrap|{{morte|lang=pt|22|2|1985|10|7|1913 · m. 1985-02-22, Barcelona

3.154 Visualizaciones

Assaig de cántic en el temple, de El caminant y el mur -en catalán-

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria
Leer poema completo

Poemas

3

Final del laberint, de Mr Death -en catalán-

Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil.lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.
540

Assaig de cántic en el temple, de El caminant y el mur -en catalán-

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria
366

Cementiri de Sinera -en catalán-

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
460

Comentarios (0)

Compartir
Iniciar sesión para publicar un comentario.

Aún no hay comentarios. Sé el primero en comentar.